Setmana Salvadorenca

En primer lloc m'agradaria felicitar a tots i cadascú que ha col·laborat d'alguna forma o altre a que aquesta “activitat de sensibilització” s'hagi pogut fer i sobretot que hagi resultat, al meu parer, un èxit. No vull fer distincions perquè crec que no calen. Cadascú ha col·laborat en la mesura del que ha pogut i això és el més important. TOTS, des de les persones del Comitè del Salvador, passant evidentment per la gent de Portalnou, en Martí, els de la ONG de Montcada “Tazumal”, la Mª Elena, els salvadorencs que van venir i tots els amics i col·legues que hi van assistir fins a la gent a la que li he dit però al final no ha pogut venir, tots, crec que heu adoptat una actitud molt positiva i heu demostrat que realment us interessa conèixer de que va una mica tot això. A TOTS gràcies.

Ara m'agradaria fer una petita reflexió d'una cosa que m'ha anat rondant pel cap des de que vam fer la xerrada els membres del comitè. La “pregunta del millón” que tothom ens fa sempre és la mateixa, i malauradament no hi ha “resposta del millón” perquè sempre et pillen desprevingut. Doncs ara que tinc una mica més de temps per reflexionar i analitzar bé, tranquil·lament i sense la necessitat de donar una resposta en menys de 1 minut m'agradaria atrevir-me a contestar la pregunta (evidentment, tal i com jo la veig).

La pregunta que tothom ens fa és la següent: Però exactament vosaltres què és el que feu? o en la seva versió: Però vosaltres que hi vau anar a fer a El Salvador?

Aquesta pregunta normalment arriba després d'explicar que SETEM és una ONG no assistencial i que per tant no es dedica a subvencionar certes activitats o projectes en pro del desenvolupament als països del Sud, sinó que és dedica a sensibilitzar a la gent dels països del Nord.

Bé, doncs, penso que la mateixa pregunta ja porta la trampa incorporada, perquè el verb correcte no crec que sigui el “fer”. Per mi la pregunta vàlida seria: Però vosaltres que hi vau anar a conèixer allà a El Salvador?

Penso que la pregunta amb el “fer” porta la visió intrínseca de que les ONG's són assistencials, és a dir, es dediquen a fer pous, escoles, vacunar nens, etc. I evidentment això exclou a SETEM de la pregunta i per això tenim tants problemes a l'hora de contestar-la.

Nosaltres mostrem la realitat que varem viure allà, tal i com la varem viure nosaltres. Amb això està clar que no solucionarem la crua realitat de les persones (cadascuna amb nom, cognom, rostre i familia) que hi viuen. Jo penso que fent aquest viatge i tota la sensibilització que estem intentant fer al darrere no estic actuant contra els factors que esclavitzen a la pobresa una gran majoria de salvadorencs. Encara estic en el pas previ: Conèixer.

Precisament aquest és l'àmbit on es mou SETEM, en el de comprendre i aprendre de la realitat que ens rodeja. I com que moltes vegades ens equivoquem i creiem que la realitat té fronteres, no ens adonem que la crua realitat va més enllà de les televisions de plasma i la roba de marca dels països del Nord. El que fa SETEM amb els camps de solidaritat és posar-te en mig “del ojo del huracán” i envoltar-te de la realitat a la que no hi estàs acostumat. Cosa que et permet sentir i viure el que sent i viu la gent envoltada de l'altre realitat oblidada per nosaltres.

Aquest és el primer pas; comportar-te com una esponja i absorbir una realitat que ningú t'ha explicat (o si te l'han explicat, no has tingut l'oportunitat de viure-la). El segon pas és actuar, i això no es pot fer sense conèixer. Tot i així m'agradaria també dir que per a mi actuar no significa anar a tirar pedres a la oficina del Banc Mundial, sinó mirar-se a sí mateix i canviar aquelles actituds que afavoreixen situacions de desigualtat, al mateix temps que opinar i manifestar sempre la teva opinió públicament.

Les revolucions i els canvis arriben quan un grup prou ampli de persones adopta una actitud personal alternativa. Mai en contra de lo establert sinó a favor de l'alternativa a lo establert. Sempre en positiu.

Mario Gutiérrez Roig

Al final, todos somos políticos

Me gustaría empezar esta segunda saga bloggera respondiendo (y respondiéndome) una pregunta que siempre me la hacen cuando comento que soy de la Jovenut Socialista de Catalunya o del PSC. Pero...¿Por qué te metiste en política?

Hace ya más tres años que me decidí por entrar en política. Fue una decisión rápida como la mayoría de decisiones que acabamos tomando en este mundo loco. No fue una decisión premeditada donde evalué los “pros” y los “contras” y donde me plantee las consecuencias fríamente. Sencillamente, tenía unas afinidades, tenía una historia, tenía una educación concretas y tuve una oportunidad. Y la aproveché.

¿Por qué digo todo esto? Pues porque a lo largo de estos tres años y seguramente a lo largo del resto de mi vida intento e intentaré buscar la razón por cuál me metí en política. Sin embargo, pienso que jamás la voy a encontrar. La política es también pedagogía, y cada día que pasa se aprende algo nuevo, como en la vida misma. Somos seres humanos y como tales somos dinámicos, necesitamos fluir a lo largo de la vida. La vida de las personas esta llena de cambios que nos hacen cambiar constantemente de visón. Eso que yo le llamo educación hace que comprendamos el sentido de las cosas (o el sentido que nosotros le damos) una vez lo hemos vivido. Es imposible predecir qué sentido voy a darle a la política y por tanto es imposible saber las razones por las que entré.

Sin embargo eso no impide que pueda decir que sentido tiene para mí ahora. La política para mí es la actitud que adopta uno mismo frente al resto de la gente. En esa actitud residen, implícitos, los valores de tu política, en mi caso los del socialismo democrático. Por tanto nuestras acciones, nuestro comportamiento y sobretodo nuestras intenciones definen nuestra actitud que a la vez nos define también como entes políticos. Precisamente por esta razón reivindico que todos, absolutamente todos, somos de alguna forma u otra políticos. Tanto los que militamos como los que no. La única diferencia es que hacemos explícitos ciertos valores y nos unimos a un colectivo de personas que creemos que los comparten. Pero cualquier otra persona, no militante, de la calle adopta una actitud frente a la vida y frente a las personas que le rodean y ésa es su política.

A pesar de haber oído muchas veces y haber replicado siempre lo contrario (por suerte no siempre sólo) la política no puede separarse de lo personal, porque no puede separarse del trato con la gente. No podemos elaborar discursos sobre igualdad y solidaridad si no nos consideramos iguales y solidarios con la gente que nos rodea. Las decisiones que puede tomar la gente en los despachos es fruto de una actitud, pero esa actitud no puede cambiar al apagar la pantalla del ordenador. Aunque esto ya es otro discurso sobre la coherencia del que hablaremos otro día.

Mario Gutiérrez Roig

Proximamente... ¡Vuelvo!

Bueno, uno no sabe si empezar disculpándose por pasar AÑOS sin escribir en el antiguo blog o empezar deseando y prometiendo (como siempre) que esta vez es la buena y que voy a intentar escribir regularmente...

Así que mejor nos quedamos con un poquito de cada cosa.

Mario Gutiérrez Roig